Capítol II - Estimar i ser estimat (part III)

Em sap greu haver desaparegut tant de temps, els exàmens m'han tingut ocupada i he canviat d'aires, torno a ser al meu poble perquè estic treballant, i això m'ha comportat acceptar noves realitats, fer-me gran un cop més, però bé..aquest és un altre tema.
Avui us volia parlar de l'amor per les amistats, aquelles que a vegades pots arribar a confondre, però que no ha de ser així. No em refereixo a confondre l'amistat amb l'amor, sinó a confondre l'amistat amb una possessió. No heu sentit a vegades que per tenir una amistat, us heu sentit amb "l'obligació" de quelcom? Jo a vegades si, i també ho he vist al meu voltant. Suposo que quan ets petit això no te n'adones, i sense voler restringeixes les teves amistats, amb qui tu vols que tinguin amistat, i què han de fer en cada cas. Sembla que siguis la seva consciència, que tu sàpigues què ha de fer i què no, i que si no et fa cas t'està traint, o t'anirà malament. Això no és una amistat, o si, depen de que entengui la gent per amistat. Jo per amistat entenc a aquelles persones que et donen la mà quan has caigut, t'hagin avisat o no de que allò et podria fer mal; una amistat és aquella que per molt que ella no comparteixi les teves idees, te les respecta; una amistat és aquella que t'anima amb el que a tu et fa il·lusió, per molt que a ella li sembli una xorrada. Em podreu dir, que tot això s'assembla també a un amor de relació..però sabeu què les diferència? Una fina línia, molt molt fina.. i és  el sentiment. Sí, el sentiment. Potser no ho entendreu, però si algun cop teniu parella i l'estimeu, veure-ho que l'amor és igual de gran, però de diferent manera; no vols fer el mateix amb una amistat que amb la teva parella; està clar, que hi ha coses que si, que tots som persones, però si ho heu sentit..ja m'entendreu.
Bé..retornem a les amistat en si. Com tot en la nostra vida, les coses evolucionen, com les persones, i perquè no, les relacions també. En adonem que quan erem petits no podíem contar tots els "amics" que teniem, i ara..potser ens caben en una mà. En una relació d'amistat hi ha d'haver pilars: confiança, carinyo, apreci, però sobretot ha de ser recíproc. Una amistat no es pot basar en tu voler però l'altre només rebre, una amistat no es pot basar en sacrifici. Una amistat t'ha de donar seguretat, t'ha de fer sentir bé amb tu mateix, t'ha d'acceptar amb els teus defectes i les teves virtuts,l'amistat de comprendre, t'ha de respectar..i amb tots aquests ingredients, aconseguim una amistat.
Ens tapem els ulls, i a persones que porten molt de temps a les nostres vides anomenem amistat, però hauriem de parar-nos a pensar, amb quines d'aquestes persones, realment..podeu considerar amistat.
Però és molt difícil fer-ho, preferim seguir amb els ulls tapats per no decebrens, per no afrontar..i jo, segurament la primera.


"El tiempo nos gobierna: lo medimos, lo señalamos pero no podemos vencerlo..ni siquiera hacerle ir más deprisa ni más despacio. O si podemos? No hemos experimentado todos la sensación de que los momentos preciosos pasan demasiado deprisa y deseado que duraran más? O se ha parado el tiempo en un día gris y hemos deseado que corriera más? "

Parèntesis

Ara venen els temes més interessants, aquells sentiments en els quals tots estem perduts i que molts cops són incomprensibles.

Però estic d'exàmens, així que tardaré uns dies en escriure. Em sap greu.

Capítol II - Estimar i ser estimat (part II)

Recuperant el tema que vaig encetar l'altre dia, continuaré parlant de la família, però aquest cop no dels pares, sinó dels germans. Suposo que no tots tindreu germans, però jo tinc la sort de poder compartir la vida amb un. Ens portem 6 anys de diferència, i ell és un noi. Cal dir, que jo sóc la petita i ell el gran. Aquests 6 anys de diferència quan érem més petits es notaven molt, jo l'admirava i volia buscar mil maneres d'apropar-m'hi, però la timidesa per part dels dos, la falta de coincidència amb els gustos, i les enganxades de germans feien créixer un mur entre nosaltres. Era evident que si algun dia ens necessitàvem..sabíem que podíem contar l'un amb l'altra, això mai ha sigut un problema, però la seva vida era seva, i la meva era meva. Aquesta situació era satisfactòria, al menys per mi, fins que jo vaig créixer més, fins que necessitava amb ell una relació molt més que espontània, on la confiança fos el pilar més gran i els murs no existissin. A mesura que passaven els mesos jo anava sentit que això es donava més, però que només era per part seva, ell m'explicava, es recolzava amb mi però no era recíproc. No era perquè no volgués, sinó perquè se'm feia estrany..tot i que al mateix temps ho desitjava. Altre cop va ser obrir-me, deixar-me portar pel que necessitava, i fer d'aquella relació algo més que una relació cordial. Em sentia protegida. Crec que el meu germà és com un pare més per mi, aquella sensació d'emparament, de refugi. És un lligam, una força, una unió. I és tan gran, que no es pot comparar amb res més, cada amor és únic, i el de germans s'ha de sentir.

Capítol II - Estimar i ser estimat

Després d'uns quants dies de descans, torno a ser aquí, començant ja per fi la segona part: Estimar i ser estimat. Heu estimat mai? Us han estimat? No parlo només en el sentit d'una amor, sinó..una amistat, la família, fins i tot els animals de companyia.. No us preocupeu, parlarem de tots els sentits, en el meu cas..de totes les meves sensacions. Anirem pas per pas, perquè pugueu conèixer també aquesta part de mi. Començarem per la família, un dels pilars més importants. Sabeu què passa amb la família? que jo abans, quan era més petita creia que els pares et cuidaven, et protegien, t'estimaven, i nosaltres..els fills, els estimàvem, però d'una altra manera. Que per algun motiu no ens entenien, per tant, se li havien d'amagar moltes coses, perquè tots hem sigut petits, adolescents, i tots hem tingut aquella certa por d'explicar segons què als pares, perquè no volíem que ens deixessin d'estimar, perquè volíem ser models per ells..i potser a vegades no érem. Qui no ha contestat malament perquè el començaven a atacar amb preguntes? O qui no ha tingut un mal dia i no n'ha volgut saber res d'ells? Jo al menys ho he fet, molts cops..i ara si hi penso, veig que no tenia cap mena de sentit el que feia, que ells només volien el millor per mi, i que potser la forma no era l'adequada, però les meves encara menys. Amb el pas del temps, cada vegada necessitava més la necessitat d'explicar'ls-hi el que em passava, necessitava els consells que abans despreciava, però hi havia tantes coses callades, tantes pors amagades... Els estimava, els estimo, més que mai, ella han fet de mi..algú millor. Però per on començar? el punt de partida va ser explicar'ls-hi que m'agradaven les noies i que estava amb una noia. Tenia un nus molt gran a la gola, no podia menjar i imaginava 5000 formes la seva reacció, però mai vaig arribar a imaginar la que va ser. Primer vaig parlar amb la meva mare, i les dues..vam acabar abraçant-nos, plorant..i dient-me que m'estimaven, que això no feia canviar la cosa, que si jo era feliç, ells ho eren amb mi. Va ser un gran pes que em vaig treure de sobre. Després va venir el meu pare (que ja ho sabia per la meva mare) però volia dir-li jo mateixa, i ell és una mica més "fred" però em va donar a entendre el mateix. Em vaig sentir tan inclosa dins la família. A partir d'allà la meva valentia per explicar'ls-hi les coses es va anar fent gran fins que ha arribat a dia d'avui, que la confiança és plena..i moltes vegades, quan necessito a algú..en els primers que penso en trucar són a ells. Aquest amor és el més incondicional de tots, no n'hi ha cap que el superi, crec que l'amor dels pares ens fan créixer a vegades sense adonar-nos, i ho hem d'aprofitar al màxim.

"El sentido de la vida? el que tu le quieras dar." J.

Capitol I - No vull ser ningú més que jo ( part III )

Història d'una torna a ser aquí per continuar la seva narració..

Recordareu que us parlava de les meves pors, de la meva sensació de seguretat, d'una baixa autoestima que em menjava per dins. Doncs bé, he hagut de madurar a marxes forçades, el món no sempre és de color rosa. La vida no et regala res, i tu t'has d'esforçar. No esforçar-te per canviar, sinó per fer el què aquell moment et demana. Com bé vaig dir en parts anteriors, per mi aquestes pors i inseguretats eren com una necessitat per no caure, per tenir controlat allò que em pogués venir i esperar-m'ho tot. Però a mesura que el temps passa, a mesura que ens adonem que el nostre futur no el podem controlar t'adones que aquestes pors només et fan apartar del vertader camí que vols escollir, que és el de gaudir d'allò que tens, perquè potser..demà ja no ho tindràs. I no som conscients que no tot és per sempre a menys que ho cuidis, a menys que ho mimis, a menys que ho valoris com si fos l'últim tresor de la teva vida..i tot i així, a vegades se'ns escapa de les mans. Les etapes de la vida són les que ens fan madurar, la que ens fan adonar que no ho podem tenir tot, i que moltes vegades hem d'escollir per quedar-nos amb allò que volem. No us ha passat mai, que quan creieu que tenieu quelcom "assegurat" anàveu estirant més, més, més..per veure fins on podia arribar? Doncs el que passa després de tan estirar és que es trenca. Si em permeteu un consell, no jugueu amb el que aprecieu..perquè qualsevol dia, quan menys us ho espereu..la corda es pot trencar, i un cop trencada no es pot cosir. Segurament no estareu entenent res el que estic dient, ni tan sols de què parlo..però veritablement , no és un fet en concret, són conclusions que la meva vida i l'experiència m'ha anat donat i que ara guardo com en un llibre dins meu, per si algun dia me n'oblido, poder-ho revisar.
La meva forma de veure el món no ha canviat, continuo tenint por..perquè és una condició que acompanya sempre a les persones, continuo sent insegura..perquè és la meva forma de ser, però el que ha canviat és la forma en que m'afecten aquestes dues pedretes dins les meves sabates. És evident que tinc por, però què en faré de deixar-me emportar per la por? Res, només deixar de costat tot allò que em fa sentir una mica més viva, allò que no significa un "perill" per mi. Si ha de pesar algo.., nosaltres no ho podrem evitar amb la por, per tant..a vegades es tracta d'aplicar una mica el sentit del "passotisme". Heu d'estar segurs del que vosaltres feu, a partir d'aquí..el teu exterior farà i desfarà al seu gust, i ni tu ni ningú ho podrà evitar per molt que es passi les nits plorant pensant en "i si..."

I per acabar aquesta primera part sobre el meu interior..una gran frase:
"Nunca estimes como una ventaja aquello que te haga romper tu palabra o perder el respeto hacia ti mismo"

Vamos a escucharnos

Avui faig un petit parèntesis en el relat..i us deixo una reflexió que també té molt a veure amb com penso.

Cuando crees que el mundo se a puesto en tu contra, cuando miras las calles y sólo ves oscuridad tienes que pararte, respirar hondo y cerrar los ojos. Te parecerá incrible, pero en tu mente aparecerá todo aquello con lo que sueñas, aquellos deseos que solo ves si escuchas dentro de ti. Más allá que las cosas materiales, más allá de lo que queremos creer que anhelamos, más allá de las voces de la gente, más allá de los deseos pasajeros. Entonces te encontrarás cara a cara contigo y no te quedará más remedio que escuchar. Vivimos rodeados de opiniones, nos dejamos cegar por motivos pasajeros y entonces nos olbidamos de aquellos que llevan tiempo contigo y que aunque lo hayas intentado nunca te han abandonado. Si no luchamos con todo por aquello que llevamos dentro, por lo que realmente nos hace remover algo por dentro nuestra vida se queda vacía. Llegamos a un punto que no creemos en nada más que ilusiones y nos encontramos sumergidos en una rutina que nos impide llegar a nuestro interior, en aquello que nos hace sonreir en situacions insospechables, en circunstancias inimaginables. Son estas sensacions las que nos llevan a lo más alto, hasta tocar las nubes incluso. Y esto se va perdiendo por anhelos caprichosos, por ilusiones superficiales, por querer parecerles a los demás aquella persona que no somos, por miedo a que nos digan que hemos cambiado. Y qué más dará si hemos cambiado? Acaso madurar es malo? O es malo que tus prioridades hayan cambiado? O es que solo me quieren por el ideal que tienen de mi? Son muchas las preguntas y pocas las respuestas, pero algo tengo claro..y es que si alguien me quiere es por quien soy por dentro, no por si decido jugar a futbol, a basquet o por si decido vestirme de colores chillones o colores negros. Las personas crecemos, y a mesura que vamos cambiando no podemos hacer creer a los demás que todo será como cuando teníamos 16 años, porque a ellos a lo mejor los satisface, pero y a ti? Como te sientes tu? Te sientes vacío, siguiendo un guión que ni tan sólo tu has escrito. La mayor satisfacción..es no tener que ocultar nada, es no tener que venderle tu persona a nadie, porque llegarás a un punto en qué ya no harás nada para ti..y entonces..entonces verás que te has dejado llevar por impulsos, que has querido gustar y tu, has dejado de existir.

Las sensacions fuertes que sientes dentro son las que te indicaran el camino, tu camino.

La pròxima entrada segueixo amb el relat..!!

Capitol I - No vull ser ningú més que jo ( part II )

He estat desapareguda, bastant..però aquí torno a ser. Les coses en la meva vida han canviat, però aquest relat no s'acabarà per aquest fet. En l'última entrada us vaig dir que el meu entorn semblava perfecte, però ara ens endinsarem en el món de les emocions, aquelles que tothom té..però que ha vegades a tants ens costa entendre.
Sempre he sigut una persona molt insegura de mi mateixa, en tots els terrenys; en l'amor, en la meva vida social, en les meves capacitats.. Això sempre m'ha condicionat, sempre ha fet condicionar la meva vida i la meva manera d'actuar. Molts pensareu que m'haig d'imposar a les pors, a les inseguretats..però em costa molt, sembla una muntanya que mai aconseguiré arribar a dalt de tot. Les meves experiències em diuen que haig d'anar un pas per davant del futur, i així només faig que oblidar-me del present, del que realment ara tinc i he aconseguit. Però, que passa si em deixo regir pel present? Que el cop que m'emporto sempre és més dur del que crec que podré suportar després, per tant, sembla que per mi sigui una necessitat pensar en el futur, i deixar que el present vagi avançant sense donar-hi més voltes. Segurament això és un error..i és el que m'ha fet caure més cops dels que jo hagués volgut, però encara que vulgui..ara ja no puc tornar enrere, i tot el que m'ha passat fins a dia d'avui és el que ara sóc, i ningú m'ho treurà. Puc ser millor o puc ser pitjor, però sóc jo, amb els  meus defectes i les meves virtuts. Llavors us preguntareu perquè no m'agrada, o perquè penso que és un error. La raó és ben senzilla, no m'arrepenteixo de res del que he fet en el passat, però si que m'agradaria conservar coses, persones, aspectes que se m'han escapat de les mans. No pretenc fer pena a ningú, no vull que ningú senti llàstima, no em considero una desgraciada perquè sé que he lluitat pel que sentia en el moment, que mai he donat per perdut res que volia, res que desitjava o necessitava. Alguns cops m'haurà sortit bé, altres malament..però no he renunciat mai al que creia que em feia feliç, per molt que en aquests moments hagi tingut que fotre un cop de cap (no literalment) i treure les forces d'on creia que no existien.

Segurament esteu pensat que porto molt de dolor dins, moltes pors i moltes inseguretats,però us puc assegurar que en els pròxims relats anireu descobrint més parts de mi, més sentiments ocults i que per força..he tingut que descobrir.
Us deixo, i fins la pròxima.

Capitol I - No vull ser ningú més que jo ( part I )

Aquest text, llibre o digueu-li com volgueu..no serà una autobiografia, però si que el punt més important i la clau del seu desenvolupament girarà al voltat de la meva personalitat. Començaré fent-vos una descripció perquè us feu una idea de mi. Sóc una noia de vint anys, baixa (metre cinquanta-vuit), cabells castanys, ulls marrons i cos prim, molt prim..

Segurament us estareu qüestionant si sóc anorèctica, si he tingut algun problema amb el menjar o bé si aquest llibre en el fons vol parlar de totes les qüestions psicològiques que giren entorn aquests trastorns. La meva resposta a tots aquests dubtes és NO, però aquest tema ja el tocarem més endavant, ara seguim amb la descripció, però aquest cop una descripció del meu entorn. Visc a Girona amb la meva parella i una altra parella en un pis compartit, estic estudiant 2n del grau per ser mestre en Educació Primària i aquest any m'he tret el carnet de cotxe i ja vaig sobre quatre rodes. La relació amb la meva parella és perfecte, mai hauria pogut somiar amb una persona que m'omplís i em donés tant, i quan menys m'ho esperava va aparèixer. Ara ja portem un any i quasi bé tres mesos, i tinc ganes de menjar-me el món amb ella, d'ara fins que se m'acabin les forces. Els meus pares són de Roses, que és el poble on jo vaig néixer, i la meva relació amb ells és immillorable. Si si, per molt que pugui semblar impossible, no em puc queixar sobre la meva vida, sobre el meu entorn. Ara bé, fins ara només he fet que explicar-vos allò que és visible als ulls de la gent, però ningú veu més enllà del cos, que és el nostre escut protector, aquell que deixa entrar-ho tot, però que a vegades mostra molt poc. Ara no seguiré, deixaré que les vostres hipòtesis sorgeixin en el vostra cap, i pugueu arribar a alguna conclusió sobre el perquè he decidit escriure.

Introducció

Aquest serà el meu espai, aquí us aniré explicant una història..i no una història qualsevol, sinó la història de la meva vida.No serà una biografia, ni tampoc els aspectes superficials..sinó que apareixeran trets interns, problemes quotidians que poden ser part de la vida de tothom.

Espero no avurrir-vos, i que la gent que es senti identificada pugui veure que no s'està mai sol en aquesta vida.

J.