Capitol I - No vull ser ningú més que jo ( part III )

Història d'una torna a ser aquí per continuar la seva narració..

Recordareu que us parlava de les meves pors, de la meva sensació de seguretat, d'una baixa autoestima que em menjava per dins. Doncs bé, he hagut de madurar a marxes forçades, el món no sempre és de color rosa. La vida no et regala res, i tu t'has d'esforçar. No esforçar-te per canviar, sinó per fer el què aquell moment et demana. Com bé vaig dir en parts anteriors, per mi aquestes pors i inseguretats eren com una necessitat per no caure, per tenir controlat allò que em pogués venir i esperar-m'ho tot. Però a mesura que el temps passa, a mesura que ens adonem que el nostre futur no el podem controlar t'adones que aquestes pors només et fan apartar del vertader camí que vols escollir, que és el de gaudir d'allò que tens, perquè potser..demà ja no ho tindràs. I no som conscients que no tot és per sempre a menys que ho cuidis, a menys que ho mimis, a menys que ho valoris com si fos l'últim tresor de la teva vida..i tot i així, a vegades se'ns escapa de les mans. Les etapes de la vida són les que ens fan madurar, la que ens fan adonar que no ho podem tenir tot, i que moltes vegades hem d'escollir per quedar-nos amb allò que volem. No us ha passat mai, que quan creieu que tenieu quelcom "assegurat" anàveu estirant més, més, més..per veure fins on podia arribar? Doncs el que passa després de tan estirar és que es trenca. Si em permeteu un consell, no jugueu amb el que aprecieu..perquè qualsevol dia, quan menys us ho espereu..la corda es pot trencar, i un cop trencada no es pot cosir. Segurament no estareu entenent res el que estic dient, ni tan sols de què parlo..però veritablement , no és un fet en concret, són conclusions que la meva vida i l'experiència m'ha anat donat i que ara guardo com en un llibre dins meu, per si algun dia me n'oblido, poder-ho revisar.
La meva forma de veure el món no ha canviat, continuo tenint por..perquè és una condició que acompanya sempre a les persones, continuo sent insegura..perquè és la meva forma de ser, però el que ha canviat és la forma en que m'afecten aquestes dues pedretes dins les meves sabates. És evident que tinc por, però què en faré de deixar-me emportar per la por? Res, només deixar de costat tot allò que em fa sentir una mica més viva, allò que no significa un "perill" per mi. Si ha de pesar algo.., nosaltres no ho podrem evitar amb la por, per tant..a vegades es tracta d'aplicar una mica el sentit del "passotisme". Heu d'estar segurs del que vosaltres feu, a partir d'aquí..el teu exterior farà i desfarà al seu gust, i ni tu ni ningú ho podrà evitar per molt que es passi les nits plorant pensant en "i si..."

I per acabar aquesta primera part sobre el meu interior..una gran frase:
"Nunca estimes como una ventaja aquello que te haga romper tu palabra o perder el respeto hacia ti mismo"