Capítol II - Estimar i ser estimat (part II)

Recuperant el tema que vaig encetar l'altre dia, continuaré parlant de la família, però aquest cop no dels pares, sinó dels germans. Suposo que no tots tindreu germans, però jo tinc la sort de poder compartir la vida amb un. Ens portem 6 anys de diferència, i ell és un noi. Cal dir, que jo sóc la petita i ell el gran. Aquests 6 anys de diferència quan érem més petits es notaven molt, jo l'admirava i volia buscar mil maneres d'apropar-m'hi, però la timidesa per part dels dos, la falta de coincidència amb els gustos, i les enganxades de germans feien créixer un mur entre nosaltres. Era evident que si algun dia ens necessitàvem..sabíem que podíem contar l'un amb l'altra, això mai ha sigut un problema, però la seva vida era seva, i la meva era meva. Aquesta situació era satisfactòria, al menys per mi, fins que jo vaig créixer més, fins que necessitava amb ell una relació molt més que espontània, on la confiança fos el pilar més gran i els murs no existissin. A mesura que passaven els mesos jo anava sentit que això es donava més, però que només era per part seva, ell m'explicava, es recolzava amb mi però no era recíproc. No era perquè no volgués, sinó perquè se'm feia estrany..tot i que al mateix temps ho desitjava. Altre cop va ser obrir-me, deixar-me portar pel que necessitava, i fer d'aquella relació algo més que una relació cordial. Em sentia protegida. Crec que el meu germà és com un pare més per mi, aquella sensació d'emparament, de refugi. És un lligam, una força, una unió. I és tan gran, que no es pot comparar amb res més, cada amor és únic, i el de germans s'ha de sentir.