Capítol II - Estimar i ser estimat

Després d'uns quants dies de descans, torno a ser aquí, començant ja per fi la segona part: Estimar i ser estimat. Heu estimat mai? Us han estimat? No parlo només en el sentit d'una amor, sinó..una amistat, la família, fins i tot els animals de companyia.. No us preocupeu, parlarem de tots els sentits, en el meu cas..de totes les meves sensacions. Anirem pas per pas, perquè pugueu conèixer també aquesta part de mi. Començarem per la família, un dels pilars més importants. Sabeu què passa amb la família? que jo abans, quan era més petita creia que els pares et cuidaven, et protegien, t'estimaven, i nosaltres..els fills, els estimàvem, però d'una altra manera. Que per algun motiu no ens entenien, per tant, se li havien d'amagar moltes coses, perquè tots hem sigut petits, adolescents, i tots hem tingut aquella certa por d'explicar segons què als pares, perquè no volíem que ens deixessin d'estimar, perquè volíem ser models per ells..i potser a vegades no érem. Qui no ha contestat malament perquè el començaven a atacar amb preguntes? O qui no ha tingut un mal dia i no n'ha volgut saber res d'ells? Jo al menys ho he fet, molts cops..i ara si hi penso, veig que no tenia cap mena de sentit el que feia, que ells només volien el millor per mi, i que potser la forma no era l'adequada, però les meves encara menys. Amb el pas del temps, cada vegada necessitava més la necessitat d'explicar'ls-hi el que em passava, necessitava els consells que abans despreciava, però hi havia tantes coses callades, tantes pors amagades... Els estimava, els estimo, més que mai, ella han fet de mi..algú millor. Però per on començar? el punt de partida va ser explicar'ls-hi que m'agradaven les noies i que estava amb una noia. Tenia un nus molt gran a la gola, no podia menjar i imaginava 5000 formes la seva reacció, però mai vaig arribar a imaginar la que va ser. Primer vaig parlar amb la meva mare, i les dues..vam acabar abraçant-nos, plorant..i dient-me que m'estimaven, que això no feia canviar la cosa, que si jo era feliç, ells ho eren amb mi. Va ser un gran pes que em vaig treure de sobre. Després va venir el meu pare (que ja ho sabia per la meva mare) però volia dir-li jo mateixa, i ell és una mica més "fred" però em va donar a entendre el mateix. Em vaig sentir tan inclosa dins la família. A partir d'allà la meva valentia per explicar'ls-hi les coses es va anar fent gran fins que ha arribat a dia d'avui, que la confiança és plena..i moltes vegades, quan necessito a algú..en els primers que penso en trucar són a ells. Aquest amor és el més incondicional de tots, no n'hi ha cap que el superi, crec que l'amor dels pares ens fan créixer a vegades sense adonar-nos, i ho hem d'aprofitar al màxim.

"El sentido de la vida? el que tu le quieras dar." J.